Com són els americans



Els americans tenen cotxes grans, forns petits; cuinen poc, mengen molt; compren terrines industrials de formatge light; fan les cases de fusta i ho posen tot en bosses de plàstic per congelar.

Tot això són tòpics que poden complir-se o no, però si hi ha alguna cosa que tenen en comú tots els yankees és que els agrada parlar. A la consulta del dentista o mentre esperen que el semàfor canviï de a verd. Sigui on sigui tenen alguna cosa a dir. Bé, potser tots no. Perquè ens entenguem: de la mateixa manera que hi ha àvies que no s’intenten colar a la cua del súper, també hi ha americans tímids. I com bé sabeu, són minoria.

L’altre dia estava al gimnàs i en Paul, un home d’uns setanta llargs, em va ensenyar molt amablement com reajustar el seient de la màquina de fer peses que volia fer servir. Us preguntareu la Ivet va demanar-li a un home vell com funciona una màquina de gimnàs? Doncs no, no va caldre.

Després d’un mes als EEUU he arribat a la següent conclusió: els americans se senten incòmodes si estan al costat d’algú i no li diuen res. Deu ser com això que fem els catalans de dir “merci” en comptes de "gracias" encara que estiguem passejant pel mig de la Castellana. És innat, ho porten a l’ADN i no hi poden fer res. Si han passat cinc segons i cap dels dos individus ha obert la boca, els seus mecanismes d’emergència es posen en funcionament i actuen ràpidament. Sense adonar-se’n el seu sistema motor els fa parlar: “How you doin’? –Hi, good! How are you? Respons per cortesia. I ja hi som! No els cal més per saber que no ets un dels seus. La curiositat els pot: “where are you from?, what are you doing here? How long you’ll be in the States? Do you like it so far? Ohhhh Barcelona! Sagrada Familia, right? My cousin, well, in fact the wife of my cousin told me that...” Quan donen per acabat el tercer grau t’adones que si has estat capaç de respondre amb la mateixa rapidesa que ells pregunten, potser sí que estàs aprenent alguna cosa...

En Paul no només em va preguntar d’on venia, què feia, quant de temps hi estaria, per què ho feia, com ho havia trobat... No, no en va tenir prou. Va treure el New York Times que portava doblegat a la goma dels pantalons per fer-me allà mateix un examen de cultura general.

Quan per fi vaig saber com canviar la meva cara d’estupefacció em va explicar que era professor d’anglès i que li agradaria que fos la seva alumna. A Amèrica mai se sap! Vas al gimnàs i en comptes de fer exercici, exercites el cervell.

Senyores i senyors us presento en Paul, el meu nou professor particular d'Anglès.

Ah, se m’oblidava! Els americans poden ser els més impacients del món, però sempre tindran un minut per ajudar-te.

#photo